Imagínate un grupo de 8 o 9 chavales de unos 18 años agarrando un tren dirección “Lluçanès”. Hacia la mítica masía del colega donde uno tripó por primera vez unos pocos años atrás. Imagínate a 8 o 9 chavales subiendo al tren con una garrafa de 5 litros de té y una sola premisa: No comer nada hasta las 18:30h de la tarde. Hora preestablecida para ingerir uno de los manjares mas rancios que uno ha probado jamás, unas pequeñas setas crudas de sabor dudoso. El motivo? el morao. Morao que obviamente se vería incrementado por el estado de ayunas, los porros y ese té que debía potenciar el viaje que buscábamos. Objetivo? el morao extremo.
Hice trampas y me comí unas pocas galletas hacía la 13:00h del mediodía cuando llegamos al pueblo, justo antes de subir para la masía en taxi. No recuerdo bien que hicimos hasta las 18.00h de la tarde, supongo que fumar petardos con la facilidad que un niño se come unas golosinas y beber ese té temperatura ambiente de lo más soso.
Recuerdo salir de la masía dirección al bosque en una tarde de sol radiante, recuerdo encontrar el lugar idóneo, recuerdo sentarnos en forma de círculo, creo que Javi repartió las porciones y todos ingerimos esos hongos (decían que eran de los mas potentes de Holanda).
La historia se me mezcla con otras experiencias vividas en ese bosque pero lo que está claro, clarisisisisísimo, es que llegamos a un pequeño claro chutando un balón de fútbol. Empezamos a dar balonazos colina arriba, el balón se perdía entre los matorrales y volvía de forma mágica donde estábamos. Joder que era un puto pinball natural!!!!!
No parábamos de reír, unos por el suelo, otros dándole a la pelota, uno decía B y el otro respondía Z. Nada tenia sentido pero de verdad que era muy divertido. (La típica fase de euforia en plan no puedo parar de reír ni que me amputes una pierna, ni las tres).
En eso que de repente estábamos sentados en círculo de nuevo. Toni empezó a rayarse y a tener mala vibra (luego nos confesó que a pesar de su dilatada experiencia con las drogas no debería haber tomado porque estaba en un mal momento).
Yo estaba intentando hacer una foto, no podía, no sabia como hacerla!. El sol había desaparecido sin previo aviso. Miré el cielo y estaba negro, alguien preguntó si estaba lloviendo, dudábamos, no lo teníamos claro. Todo era raro, algo se nos estaba escapando de las manos y me fui. Pasé de Toni y de todos (mal por mi parte). Subí solo hasta el bosque que hasta hacía poco era el pinball más divertido que jamás conoceré y al llegar arriba del todo se hizo la luz de nuevo. La hierba, los árboles, todo resplandecía, el sol había vuelto. Empecé a gritar de euforia y felicidad. Gerard y Marçal me siguieron.
A partir de ahí recuerdo que hacer cualquier cosa era como hacerla de nuevo. Fumar, tocar una piedra, todo. Molaba. Era raro, rarísimo.
Recuerdo tirarnos por el suelo escondiéndonos de una familia. Su perro nos vio, se acercó corriendo pero al ver-nos de creca algo le dio mala vibra y se fue por dónde había venido. En cambio la vacas parecían atraídas por nuestras vibras lisérgicas, se acercaban corriendo, mirando como con mala leche. Nos asustamos y nos fuimos corriendo mientras un servidor luchaba por mantener cierta cordura. Conseguí hacerme fuerte mentalmente y volvimos a disfrutar del morao dando unos pases con el balón. De repente estábamos corriendo mientras llovía bastante. De repente estábamos en frente unas vistas espectaculares con un sol radiante.
-(yo) Eh tius, no estávem corrrent mentre que ens queia la del pop?
-(Marçal o Gerard) òstia si.
- (yo) I com hem anat a parar aquí?
- (Marçal o Gerard) No ho sé tiu.
El sol estaba ya ocultándose. Nos situamos en una pequeña colina. El sol rojo iluminó el árbol que teníamos delante mientras aparecían por el camino Toni, Edu (que llevaba la pierna escayolada), Bernat y los demás. Momentazo. La luz espectacular del atardecer mientras toda la cuadrilla se juntaba de nuevo fue de cine. No sé si hubo abrazos pero quizás si. A partir de ahí la más absoluta paz espiritual. Nos contaron la odisea que tuvieron con Toni que lo pasó fatal, Suerte tuvo de Bernat y Edu (no sé cómo pudieron). Volvimos a la masía, mientras el morao se relajaba y nos daba un merecido descanso.
Al contrario que pasa con los tripis, el bajón es paulatino y suave, incluso recuerdo poder controlar al gusto la intensidad del morao.
Decidimos que no podíamos estar mas rato en la Masía y nos volvimos al bosque. Una charla agradable acerca del morao, nos aseguramos que Toni estaba perfectamente y...a disfrutar de la típica locura de las estrellas móviles. Vamos! que miras el cielo y no hay una puta estrella en todo el firmamento que se esté ni una milésima de segundo quieta donde se supone que debe estar. Es realmente curioso.
Luego para casita a dormir plácidamente. La mente nada acelerada y al cerrar los ojos, esas típicas cenefas de final de tripazo de colores brillantes que cambiaban a velocidad de vértigo no estaban. Mejor, mucho mejor.
Estuvo bien, bonita lucha que supuso el final de una época para mi. Jamás he vuelto a comer setas o ajos, y cuando digo jamás quiero decir que en “Tàrrega” una vez me tomé media ración o menos de éstas mismas pero que nunca más.
Salud!
dilluns, 28 de juny del 2010
dimecres, 14 d’octubre del 2009
Retrobada badalonina a can budista major
Aisssssss, despres de moltes miseries i demes, i sobretot, despres d'un munt de dies malaltisso, ens hem fugat de pushkar i hem anat cap al monte. El viatge buah, odiessea a l'espai...
Vem baixar de pushkar fins la city de sota, un lloc anomenat ashmer tambe amb un llac i que deu ni do el moviment que s'hi veia. D'alla un tren 17 hores cap a un lloc al monte anomenat phatankot o quelcom similar. El viatget un festival de llums i de colors, ben a propet dels bonics banys i farcits d'indis fins als topes fins el moment de baixar.
Paga la pena destacar tambe el fet d'haver de donar la cara davant la policia india per la bona mestressa que amb tota la joia del mon es fumava els pitillonissets mentre el tren feia parada. Doncs res, sortir del tren en mitjons a les cinc del mati per pagar 500 rupies als polis per fer les birrusques de la nit. Un espectacle digne de veure.
Ja de bon mati, un cop baixats del tren, pintxem un taxi i anem cap a mc leod ganj. 80 kms de curves direccio a la ciutat dels budistes a l'exili: dharamsala i mc leod ganj.
I res, per aci un altru rotllo, tot mes tranquilet, mes monte, la penya no va tant a destall i en general la cosa ha millorat. Evidentment, la retrovada amb l'oscar, el vicens i la parenta de puta mare. Ja tenim gheto catala! I estem negociant que en un garito ens posin el pa amb tomaquet a la carta.
La mestressa, farcida de pastissos! No para de menjar una cosa que es diu bahgsu cakes i hello to the queens. I be! Dema diu que hi ha el dalai lama per aci que fa un teaching i potser ens acostem a veure l'autocton aquest. D'altra banda, dir-vos que fins i tot els monjos budistes ens fan la vaina en aquest pais... Ja us explicarem!
I aixo, que estavem arronsats i ara estem millor. Aixi que aquells que pensavem que no trigariem en tornar encara hauran d'esperar un xic!
Tonsss!!
Vem baixar de pushkar fins la city de sota, un lloc anomenat ashmer tambe amb un llac i que deu ni do el moviment que s'hi veia. D'alla un tren 17 hores cap a un lloc al monte anomenat phatankot o quelcom similar. El viatget un festival de llums i de colors, ben a propet dels bonics banys i farcits d'indis fins als topes fins el moment de baixar.
Paga la pena destacar tambe el fet d'haver de donar la cara davant la policia india per la bona mestressa que amb tota la joia del mon es fumava els pitillonissets mentre el tren feia parada. Doncs res, sortir del tren en mitjons a les cinc del mati per pagar 500 rupies als polis per fer les birrusques de la nit. Un espectacle digne de veure.
Ja de bon mati, un cop baixats del tren, pintxem un taxi i anem cap a mc leod ganj. 80 kms de curves direccio a la ciutat dels budistes a l'exili: dharamsala i mc leod ganj.
I res, per aci un altru rotllo, tot mes tranquilet, mes monte, la penya no va tant a destall i en general la cosa ha millorat. Evidentment, la retrovada amb l'oscar, el vicens i la parenta de puta mare. Ja tenim gheto catala! I estem negociant que en un garito ens posin el pa amb tomaquet a la carta.
La mestressa, farcida de pastissos! No para de menjar una cosa que es diu bahgsu cakes i hello to the queens. I be! Dema diu que hi ha el dalai lama per aci que fa un teaching i potser ens acostem a veure l'autocton aquest. D'altra banda, dir-vos que fins i tot els monjos budistes ens fan la vaina en aquest pais... Ja us explicarem!
I aixo, que estavem arronsats i ara estem millor. Aixi que aquells que pensavem que no trigariem en tornar encara hauran d'esperar un xic!
Tonsss!!
dimarts, 6 d’octubre del 2009
Can xolai del conflent
Doncs siiii, per fi hem sortit de delhi!!! Despres de passar tres dies i tres nits en aquell cau ens hem pogut escapar i finalment anar cap a al rajastan. En aquest moment estem a pushkar, en una guest house que es diu moon caffe i que es de puta mare. El lloc, netissim comparat amb delhi esta envoltant un llac, que representa un deu, un tal brahma, i rodejant el poble, dos montes, que representen la dona i l'amant. Molts colors, les xoles es impressionant com vesteixen, negres negres i amb uns ulls super clars.
El lloc esta curios, un carrer principal ple de botigues amb roba i plata, entre d'altres, ja sabeu, tipic winston, camel: 200 amigo. Pero guaisss.
El viatge vaja tela, ja la parada del bus de delhi digne de veure, el bus, amb lliteres i viatjant estirats, segons tothom el millor medi de transport de l'india, i nomes esta al rajstan, suposo que deu ser-ho pels que medeixen menys de 1,60 cms perque jo alla no hi cabia ni de blas.
La manera de conduir del pintxo de la tussa millor ni us la penseu, com es evident no vaig poder clapar, i a mala hora colega, adelantaments de quatre en quatre, fent cunetas i arcenes del estado entre d'altres.
I res, que estem guais aci, amb una penyeta d'argentins i una gent de menorca. Anirem aviat, finals de setmana suposo cap al monte, que aci fa una xixarraca que flipes.
Ah, i per cert, vem recuperar la motxilla perduda, amb mes pena que gloria pero, ja us explicarem. Apa, records a tots!!!
El lloc esta curios, un carrer principal ple de botigues amb roba i plata, entre d'altres, ja sabeu, tipic winston, camel: 200 amigo. Pero guaisss.
El viatge vaja tela, ja la parada del bus de delhi digne de veure, el bus, amb lliteres i viatjant estirats, segons tothom el millor medi de transport de l'india, i nomes esta al rajstan, suposo que deu ser-ho pels que medeixen menys de 1,60 cms perque jo alla no hi cabia ni de blas.
La manera de conduir del pintxo de la tussa millor ni us la penseu, com es evident no vaig poder clapar, i a mala hora colega, adelantaments de quatre en quatre, fent cunetas i arcenes del estado entre d'altres.
I res, que estem guais aci, amb una penyeta d'argentins i una gent de menorca. Anirem aviat, finals de setmana suposo cap al monte, que aci fa una xixarraca que flipes.
Ah, i per cert, vem recuperar la motxilla perduda, amb mes pena que gloria pero, ja us explicarem. Apa, records a tots!!!
divendres, 2 d’octubre del 2009
Ni ziprofoxsalino ni osties!
La cosa esta crua companys, els patxissets, amb la sort que els caracteritza han perdut ja abans de comencar (ranci teclat israelita sense la nostra c trencada) un dels sarrons on portavem un bon feix de coses tipus: medicines, frontal, carregador de la camera, tovalloles, sabons i demes. I mira que li vaig dir a la pintxa de la guixeta de barcelona: "mossa, que aixo quan fem el transbord a paris ens ho perdreu...". I ella: "que no que no, no ho perdem, nomes arriba tard!". I flis flas, tal qual, la maleta perduda en el mon de les maletes, i res, en principi aquesta nit, despres de moltes gestions en guiri de l'india, provarem d'anar a recuperar-la a l'aeroport...
I ja em va be aixo de l'aeroport, perque colega es la primera clatellada a la boca. Et baixes alla i hi ha un pifostio de cal collons, et fan omplir com dos formularis per vere si has passat per on hi ha grip A i despres per unes cameres d'aquestes que et veuen rotllo com si fos el bon amic Predator.
I be, al sortir de tot el pollo, doncs maleta perduda, i l'odisea de que algu et porti al lloc on vols anar, no sense abans havent provat de fer-te la vaina vint i cinc cops. El paiu del taxi es fa el longuis amb el lloc on vols anar, que no sap anar, que l'ajudis, que tal. Despres t'embolica i et diu que va a buscar a un lloc d'informacio turistica de l'india, que li drian com arribar-hi, i res, el paiu de la informacio no es nomes que un tiu que et diu que tu avui no pots dormir on tu vols, sino que tens que anar on ell et digui i que dema ja aniras a on tu vols. I res, una estona de discussio i al final et porten a on tu volies anar. I buah, deu nos en guardi! Potser hagues estat millor anar alla on deia el vaines! Perque el lloc on t'han enviat el que si son colegues teus te una molla que t'hi cagues i mes si arribes a quarts d'una de la nit com ens va passar a nosaltres...
Pero be, ho anem superant, tot i haver-nos plantejat escampar i anar a collir bolets al priorat. I es que a casa com enlloc eh! D'enca que estem per aci nomes m'he menjat un brownie i una pizza vegetal perque la resta que hem vist buu, i es que mira que son bones les seques amb botifarra! Casumdena!
I reeess, aquesta nit arriba el colega de l'Alex i esperem trobar-lo al forat on estem bonament afincats, i amb molta joia i ricoma esperem que se'ns emporti ben lluny d'aci!
Ptons del mestressu i la mestressa!
I ja em va be aixo de l'aeroport, perque colega es la primera clatellada a la boca. Et baixes alla i hi ha un pifostio de cal collons, et fan omplir com dos formularis per vere si has passat per on hi ha grip A i despres per unes cameres d'aquestes que et veuen rotllo com si fos el bon amic Predator.
I be, al sortir de tot el pollo, doncs maleta perduda, i l'odisea de que algu et porti al lloc on vols anar, no sense abans havent provat de fer-te la vaina vint i cinc cops. El paiu del taxi es fa el longuis amb el lloc on vols anar, que no sap anar, que l'ajudis, que tal. Despres t'embolica i et diu que va a buscar a un lloc d'informacio turistica de l'india, que li drian com arribar-hi, i res, el paiu de la informacio no es nomes que un tiu que et diu que tu avui no pots dormir on tu vols, sino que tens que anar on ell et digui i que dema ja aniras a on tu vols. I res, una estona de discussio i al final et porten a on tu volies anar. I buah, deu nos en guardi! Potser hagues estat millor anar alla on deia el vaines! Perque el lloc on t'han enviat el que si son colegues teus te una molla que t'hi cagues i mes si arribes a quarts d'una de la nit com ens va passar a nosaltres...
Pero be, ho anem superant, tot i haver-nos plantejat escampar i anar a collir bolets al priorat. I es que a casa com enlloc eh! D'enca que estem per aci nomes m'he menjat un brownie i una pizza vegetal perque la resta que hem vist buu, i es que mira que son bones les seques amb botifarra! Casumdena!
I reeess, aquesta nit arriba el colega de l'Alex i esperem trobar-lo al forat on estem bonament afincats, i amb molta joia i ricoma esperem que se'ns emporti ben lluny d'aci!
Ptons del mestressu i la mestressa!
dimecres, 12 de novembre del 2008
Somiar la vida o fer dels somnis una vida...
Avui he estat pensant en la manera que tenim d’enfocar les nostres vides i he arribat a diverses conclusions. Per començar, penso, que podríem classificar a la gent, si generalitzo, bàsicament en dos tipus: en primer lloc aquells que somien les seves vides i en segon lloc aquells que dels seus somnis en fan una vida. Està clar que podem anar saltant d’una cosa a un altre, depenent de com ens vingui més de gust, pot semblar incoherent, i de fet és així, però suposo que el primer que hem de fer és acceptar la nostra pròpia incoherència per entendre perquè anem saltant d’una banda a un altre.
Somiem en prínceps i en princeses, somiem en viatges, en riquesa, somiem de tot i més, doncs de somnis, n’hi ha molts més que persones. Reflexen els nostres anhels més profunds, de vegades d’una manera un tant especial, és cert, però en el fons ens venen a donar il•lusió, a pujar el nostre ego, a donar-nos esperança de que les coses podrien ser diferents. Em sembla recordar que algú va dir algun cop: “els somnis són tant necessaris com les crosses, serveixen per aguantar el rostre de la realitat en un equilibri difícil però necessari amb la mateixa realitat”.
Tornant als dos grups dels que abans us he parlat, em centraré ara en els primers, aquells que somien les seves vides, el grup al que gairebé tots sempre hi pertanyem. Ens agrada parlar de futur, d’un futur hipotètic, d’un futur que mai acaba d’arribar. Alguns diran que aquesta gent s’auto-enganya, altres diran que és bonic viure d’esperances, jo no diré ni una cosa ni l’altre, doncs tant sovint és una cosa com és l’altre. I ens passa a tots, més o menys sovint, però estic segur que no em de cercar massa fons en la nostra memòria per trobar-nos que efectivament és així.
Després, tenim a aquells que dels seus somnis en decideixen fer una vida. És evident que no pas amb tots els somnis es pot dur a terme! Doncs depèn de la dimensió dels nostres somnis moltes coses serien poc probables... per no dir impossibles! Però bé, la qüestió es que hi ha cops durant les nostres vides que decidim saltar a aquest grup, no sabem a sant de què però, se’ns desperta aquella irracionalitat d’adolescent, o ves a saber què, i ens llancem de cap a la piscina a perseguir un o molts dels nostres somnis. Molts cops el detonant pot ser tant sols, haver trobat a la vida a una persona que ho està fent, i això, ens desperta aquella il•lusió perduda, ens fa sentir presoners en la nostra petita realitat, i decidim donar el salt a perseguir el conill pel camí de rajoles grogues, a viure la vida segurament d’una manera que no és la més ben vista, a lluitar per canviar el món.
En tot cas no entraré a discutir què és millor o què es pitjor, simplement volia explicar-me a mi mateix aquestes quatre tonteries que havia estat pensant! I res! Si voleu somiar la vida, doncs endavant! I si voleu fer-ne un somni de la vostra vida, també endavant i molta sort! El camí no serà fàcil, però si hi creieu, segur que ho podreu realitzar!
Somiem en prínceps i en princeses, somiem en viatges, en riquesa, somiem de tot i més, doncs de somnis, n’hi ha molts més que persones. Reflexen els nostres anhels més profunds, de vegades d’una manera un tant especial, és cert, però en el fons ens venen a donar il•lusió, a pujar el nostre ego, a donar-nos esperança de que les coses podrien ser diferents. Em sembla recordar que algú va dir algun cop: “els somnis són tant necessaris com les crosses, serveixen per aguantar el rostre de la realitat en un equilibri difícil però necessari amb la mateixa realitat”.
Tornant als dos grups dels que abans us he parlat, em centraré ara en els primers, aquells que somien les seves vides, el grup al que gairebé tots sempre hi pertanyem. Ens agrada parlar de futur, d’un futur hipotètic, d’un futur que mai acaba d’arribar. Alguns diran que aquesta gent s’auto-enganya, altres diran que és bonic viure d’esperances, jo no diré ni una cosa ni l’altre, doncs tant sovint és una cosa com és l’altre. I ens passa a tots, més o menys sovint, però estic segur que no em de cercar massa fons en la nostra memòria per trobar-nos que efectivament és així.
Després, tenim a aquells que dels seus somnis en decideixen fer una vida. És evident que no pas amb tots els somnis es pot dur a terme! Doncs depèn de la dimensió dels nostres somnis moltes coses serien poc probables... per no dir impossibles! Però bé, la qüestió es que hi ha cops durant les nostres vides que decidim saltar a aquest grup, no sabem a sant de què però, se’ns desperta aquella irracionalitat d’adolescent, o ves a saber què, i ens llancem de cap a la piscina a perseguir un o molts dels nostres somnis. Molts cops el detonant pot ser tant sols, haver trobat a la vida a una persona que ho està fent, i això, ens desperta aquella il•lusió perduda, ens fa sentir presoners en la nostra petita realitat, i decidim donar el salt a perseguir el conill pel camí de rajoles grogues, a viure la vida segurament d’una manera que no és la més ben vista, a lluitar per canviar el món.
En tot cas no entraré a discutir què és millor o què es pitjor, simplement volia explicar-me a mi mateix aquestes quatre tonteries que havia estat pensant! I res! Si voleu somiar la vida, doncs endavant! I si voleu fer-ne un somni de la vostra vida, també endavant i molta sort! El camí no serà fàcil, però si hi creieu, segur que ho podreu realitzar!
dimecres, 8 d’octubre del 2008
diumenge, 21 de setembre del 2008
Els vostres amics i amigues...
Se'ns fa difícil començar això, o si més no, complicat! Però bé, amb una mica de coratge, joia, ricomà i un bon us del lèxic ens disposem a encarar aquest repte que se'ns presenta! Ens han dit que hem de fer un text de caire institucional, seriós i a la vegada graciós. Quina incongruència companys i companyes! No us preocupeu, no ens espantem pas! Aquest fet paradoxal dóna un salt qualitatiu en el repte al qual ens enfrontem, i ens empeny inexorablement al objectiu de la nostra missió. No us enganyarem: ens agrada!
Bé, la qüestió és que ho hem notat! Si, ho hem notat. I probablement us preguntareu: com? No us penseu, ha estat una tasca senzilla, molt més senzilla del que es podria esperar. I no em estat pas tant sols nosaltres, tots ho hem notat. Certament és un fet que tampoc es pot amagar i del que no us n'heu d'avergonyir. Sabeu tots plegats del que estem parlant? No? Atoixonament, mandra nocturna, un exacerbat instint de supervivència i moderació, aquests renecs propis de la tercera edat al ser inoportunats per adolescents que juguen a futbol, aquest gust pels fufurrus i les carantoines (vegis "mixino" o "rosoneta"), resumint amics i amigues, cargols i formigues: puretisme extrem.
No cal preocupar-se! Alguns diran que és el cicle natural de la vida, d'altres diran que és el que toca fer i uns pocs diran que és amor. Tant se val com ho vulgueu pintar: us caseu!! Avui, sembleu molt formosos, molt bonics, molt correctes, però no sempre ha estat així. Podeu fer veure que heu oblidat i per això estem avui ací reunits, doncs nosaltres no oblidem. Ara, segurament, ens direu que no recordeu quan... Amb tota la inconsciència del món algú de vosaltres va decidir saltar a un llac motxilla inclosa, aquelles festasses al "Terrrazza", aquells "botellons" a Can Mercader abans d'anar a la Carpa, aquelles festes boges a la facultat de Bogotà, o aquelles històries de conductor temerari amb atropellament de motorista i fill inclós, aquells comes etílics matinals a la platja de Montgat. Què us hem de dir ja que no sabeu?
Doncs és senzill, amics i amigues: aquells anys ja no tornaran! I d'això es tracta companys, el puretisme extrem és el que té. No ens espantem! No és pas tant greu. El nou camí que enceteu, i que de fet, ja heu encetat, us porta a bescanviar aquella vida plena d'irracionalitat, bogeria, acció, sexe i "rock & roll" per un altre de més serena, estable, plena de estimació i amor en parella no poligàmica.
I ací estem, reunits tots plegats, en el fons, i encara que hagi semblat el contrari, no pas per riure'ns de vosaltres, sinó per desitjar-vos tota la sort del món i un xic més. I res, dir-vos que aquí estem els vostres amics i amigues, com abans, i fins sempre, per tot allò que necessiteu. Bé, per gairebé tot...ja ens entenem.
Es pot dir amb paraules més o menys boniques i més o menys encertades però sigui com sigui avui celebrem que vosaltres Xavi i Pili, Quicu i Rosó us estimeu i heu decidit casar-vos i compartir aquests moments amb nosaltres, i això ens fa feliços a nosaltres.
Fins l'infinit i més enllà sempre, els vostres amics. Gràcies.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)