Somiar la vida o fer dels somnis una vida...

Avui he estat pensant en la manera que tenim d’enfocar les nostres vides i he arribat a diverses conclusions. Per començar, penso, que podríem classificar a la gent, si generalitzo, bàsicament en dos tipus: en primer lloc aquells que somien les seves vides i en segon lloc aquells que dels seus somnis en fan una vida. Està clar que podem anar saltant d’una cosa a un altre, depenent de com ens vingui més de gust, pot semblar incoherent, i de fet és així, però suposo que el primer que hem de fer és acceptar la nostra pròpia incoherència per entendre perquè anem saltant d’una banda a un altre.

Somiem en prínceps i en princeses, somiem en viatges, en riquesa, somiem de tot i més, doncs de somnis, n’hi ha molts més que persones. Reflexen els nostres anhels més profunds, de vegades d’una manera un tant especial, és cert, però en el fons ens venen a donar il•lusió, a pujar el nostre ego, a donar-nos esperança de que les coses podrien ser diferents. Em sembla recordar que algú va dir algun cop: “els somnis són tant necessaris com les crosses, serveixen per aguantar el rostre de la realitat en un equilibri difícil però necessari amb la mateixa realitat”.

Tornant als dos grups dels que abans us he parlat, em centraré ara en els primers, aquells que somien les seves vides, el grup al que gairebé tots sempre hi pertanyem. Ens agrada parlar de futur, d’un futur hipotètic, d’un futur que mai acaba d’arribar. Alguns diran que aquesta gent s’auto-enganya, altres diran que és bonic viure d’esperances, jo no diré ni una cosa ni l’altre, doncs tant sovint és una cosa com és l’altre. I ens passa a tots, més o menys sovint, però estic segur que no em de cercar massa fons en la nostra memòria per trobar-nos que efectivament és així.

Després, tenim a aquells que dels seus somnis en decideixen fer una vida. És evident que no pas amb tots els somnis es pot dur a terme! Doncs depèn de la dimensió dels nostres somnis moltes coses serien poc probables... per no dir impossibles! Però bé, la qüestió es que hi ha cops durant les nostres vides que decidim saltar a aquest grup, no sabem a sant de què però, se’ns desperta aquella irracionalitat d’adolescent, o ves a saber què, i ens llancem de cap a la piscina a perseguir un o molts dels nostres somnis. Molts cops el detonant pot ser tant sols, haver trobat a la vida a una persona que ho està fent, i això, ens desperta aquella il•lusió perduda, ens fa sentir presoners en la nostra petita realitat, i decidim donar el salt a perseguir el conill pel camí de rajoles grogues, a viure la vida segurament d’una manera que no és la més ben vista, a lluitar per canviar el món.

En tot cas no entraré a discutir què és millor o què es pitjor, simplement volia explicar-me a mi mateix aquestes quatre tonteries que havia estat pensant! I res! Si voleu somiar la vida, doncs endavant! I si voleu fer-ne un somni de la vostra vida, també endavant i molta sort! El camí no serà fàcil, però si hi creieu, segur que ho podreu realitzar!

En Maus i La Granja dels Conills

Amics i amigues! Cargols i formigues! Amb joia i ricomà en Maus us vol cantar!

Els vostres amics i amigues...

Se'ns fa difícil començar això, o si més no, complicat! Però bé, amb una mica de coratge, joia, ricomà i un bon us del lèxic ens disposem a encarar aquest repte que se'ns presenta! Ens han dit que hem de fer un text de caire institucional, seriós i a la vegada graciós. Quina incongruència companys i companyes! No us preocupeu, no ens espantem pas! Aquest fet paradoxal dóna un salt qualitatiu en el repte al qual ens enfrontem, i ens empeny inexorablement al objectiu de la nostra missió. No us enganyarem: ens agrada!

Bé, la qüestió és que ho hem notat! Si, ho hem notat. I probablement us preguntareu: com? No us penseu, ha estat una tasca senzilla, molt més senzilla del que es podria esperar. I no em estat pas tant sols nosaltres, tots ho hem notat. Certament és un fet que tampoc es pot amagar i del que no us n'heu d'avergonyir. Sabeu tots plegats del que estem parlant? No? Atoixonament, mandra nocturna, un exacerbat instint de supervivència i moderació, aquests renecs propis de la tercera edat al ser inoportunats per adolescents que juguen a futbol, aquest gust pels fufurrus i les carantoines (vegis "mixino" o "rosoneta"), resumint amics i amigues, cargols i formigues: puretisme extrem.

No cal preocupar-se! Alguns diran que és el cicle natural de la vida, d'altres diran que és el que toca fer i uns pocs diran que és amor. Tant se val com ho vulgueu pintar: us caseu!! Avui, sembleu molt formosos, molt bonics, molt correctes, però no sempre ha estat així. Podeu fer veure que heu oblidat i per això estem avui ací reunits, doncs nosaltres no oblidem. Ara, segurament, ens direu que no recordeu quan... Amb tota la inconsciència del món algú de vosaltres va decidir saltar a un llac motxilla inclosa, aquelles festasses al "Terrrazza", aquells "botellons" a Can Mercader abans d'anar a la Carpa, aquelles festes boges a la facultat de Bogotà, o aquelles històries de conductor temerari amb atropellament de motorista i fill inclós, aquells comes etílics matinals a la platja de Montgat. Què us hem de dir ja que no sabeu?

Doncs és senzill, amics i amigues: aquells anys ja no tornaran! I d'això es tracta companys, el puretisme extrem és el que té. No ens espantem! No és pas tant greu. El nou camí que enceteu, i que de fet, ja heu encetat, us porta a bescanviar aquella vida plena d'irracionalitat, bogeria, acció, sexe i "rock & roll" per un altre de més serena, estable, plena de estimació i amor en parella no poligàmica.

I ací estem, reunits tots plegats, en el fons, i encara que hagi semblat el contrari, no pas per riure'ns de vosaltres, sinó per desitjar-vos tota la sort del món i un xic més. I res, dir-vos que aquí estem els vostres amics i amigues, com abans, i fins sempre, per tot allò que necessiteu. Bé, per gairebé tot...ja ens entenem.

Es pot dir amb paraules més o menys boniques i més o menys encertades però sigui com sigui avui celebrem que vosaltres Xavi i Pili, Quicu i Rosó us estimeu i heu decidit casar-vos i compartir aquests moments amb nosaltres, i això ens fa feliços a nosaltres.

Fins l'infinit i més enllà sempre, els vostres amics. Gràcies.

Cal lluitar... ?

Vas dir que no hi havia massa més del que parlar, res més a dir, però em sembla a mi que ho estàs deixant anar sense lluitar. Et gires, pretens que res va malament però tot s’està desfent al teu voltant.

Perdut dins la teva ment en un temps quan tot funcionava bé, fa tant de temps, tant de temps que es va escapolir, vas dir que no et faria mal, però era més fort que tu, molt més fort que tu.

Se’m fa difícil trobar les paraules per fer-te entendre, acosto la meva ma, però em torno a fer mal, t’escapes altre cop, està tot perdut? Pretens que res va malament però tot s’està desfent al teu voltant.

Veig el dolor en els teus ulls, no hi ha llàgrimes però jo el puc sentir, per què pretens no estar dolgut? Has perdut tot allò pel que lluitaves, s’ha escapat de les teves mans. Continua simulant, continua somrient. Jo et conec, jo entenc, jo veig darrera les carotes que et poses.

Jo puc sentir també, el dolor en el teu cor, la pèrdua del que tu havies estimat. I també em fa mal, veure’t així, pensar en el que podria haver estat però que no ha sigut.

Per què no parles i dius com et sents? Per què lluites i et fas mal? És tot el que et queda?

Ho has deixat tot enrere, i ho has perdut altre cop. Arribarà algun canvi? Ets suficientment fort per tornar a començar?

Tens que tornar a començar. Tens que recordar pel que val la pena lluitar. Has de mirar dins del teu cor i sentir el que et diu. Et costarà, no és una tasca fàcil, doncs parla molt i molt fluixet. Has de trobar la veueta i entendre què diu. Un cop entès, has de seguir el que ella t’indiqui. El camí no serà fàcil, de fet serà molt complicat i ple d’obstacles, però n’estic segur que els sabràs sortejar, doncs crec que ets prou fort per fer-ho.

I res, en aquells moments, en els que pensis, que tot plegat està perdut, sabràs on trobar-me. Estaré allà on sempre he estat, ben a prop. Recorda-ho sempre.

Hi havia una vegada un petit vailet...

Diu que fa molt i molt de temps, corria entre les muntanyes un jove vailet, es coneix que era petit però que tenia un cor molt gran, i això, era un fet que tots els que eren amics seus sabien del cert. Roger de les Bacarisses li deien.

Podríem parlar molta estona de la gran quantitat de qualitats que envoltaven al nostre protagonista d’avui, de fet la llista, seria tant i tant llarga que segurament ens ocuparia anys i panys el sol fet de redactar-la i tot i així, és del tot segur, que ens oblidaríem un munt de coses! Veloç, tenaç, entremaliat, amable, somiador (per no dir dormilega!)... són només alguns dels adjectius que se’ns passen pel cap per definir aquest bon company!

Doncs bé, amics i amigues, cargols i formigues! Va arribar el dia en que el nostre amic va haver de fer altre cop anys, i com sempre s’havia fet en aquelles contrades, es va reunir amb tota la seva banda a la taberna d’un tal Persi, coneguda arreu pel seu vi negre que no era negre i pel seu cambrer de caire molsut i sorrut, que eren a tota la zona, més que coneguts!

I el vi va rajar, i als garrins van rostollar i tot era disbauxa i xerinola. Expliquen els habitants de la zona, que la festa es va allargar fins ben entrada la nit, i que un cop van ser ben tips, a la Plaça del Sol van anar i que allà, l’herba de la Comarca va fer la seva aparició. Arribat aquest punt, els llibres d’història ens deixen un buit, doncs cap dels allà presents va ser capaç d’explicar el que després havia succeït!

Així que si no us sembla malament, ho deixarem ací, això si, no sense altre cop felicitar, al nostre petit vailet, en Roger de les Bacarisses!