Hi havia una vegada un petit vailet...

Diu que fa molt i molt de temps, corria entre les muntanyes un jove vailet, es coneix que era petit però que tenia un cor molt gran, i això, era un fet que tots els que eren amics seus sabien del cert. Roger de les Bacarisses li deien.

Podríem parlar molta estona de la gran quantitat de qualitats que envoltaven al nostre protagonista d’avui, de fet la llista, seria tant i tant llarga que segurament ens ocuparia anys i panys el sol fet de redactar-la i tot i així, és del tot segur, que ens oblidaríem un munt de coses! Veloç, tenaç, entremaliat, amable, somiador (per no dir dormilega!)... són només alguns dels adjectius que se’ns passen pel cap per definir aquest bon company!

Doncs bé, amics i amigues, cargols i formigues! Va arribar el dia en que el nostre amic va haver de fer altre cop anys, i com sempre s’havia fet en aquelles contrades, es va reunir amb tota la seva banda a la taberna d’un tal Persi, coneguda arreu pel seu vi negre que no era negre i pel seu cambrer de caire molsut i sorrut, que eren a tota la zona, més que coneguts!

I el vi va rajar, i als garrins van rostollar i tot era disbauxa i xerinola. Expliquen els habitants de la zona, que la festa es va allargar fins ben entrada la nit, i que un cop van ser ben tips, a la Plaça del Sol van anar i que allà, l’herba de la Comarca va fer la seva aparició. Arribat aquest punt, els llibres d’història ens deixen un buit, doncs cap dels allà presents va ser capaç d’explicar el que després havia succeït!

Així que si no us sembla malament, ho deixarem ací, això si, no sense altre cop felicitar, al nostre petit vailet, en Roger de les Bacarisses!