dimecres, 12 de novembre del 2008

Somiar la vida o fer dels somnis una vida...

Avui he estat pensant en la manera que tenim d’enfocar les nostres vides i he arribat a diverses conclusions. Per començar, penso, que podríem classificar a la gent, si generalitzo, bàsicament en dos tipus: en primer lloc aquells que somien les seves vides i en segon lloc aquells que dels seus somnis en fan una vida. Està clar que podem anar saltant d’una cosa a un altre, depenent de com ens vingui més de gust, pot semblar incoherent, i de fet és així, però suposo que el primer que hem de fer és acceptar la nostra pròpia incoherència per entendre perquè anem saltant d’una banda a un altre.

Somiem en prínceps i en princeses, somiem en viatges, en riquesa, somiem de tot i més, doncs de somnis, n’hi ha molts més que persones. Reflexen els nostres anhels més profunds, de vegades d’una manera un tant especial, és cert, però en el fons ens venen a donar il•lusió, a pujar el nostre ego, a donar-nos esperança de que les coses podrien ser diferents. Em sembla recordar que algú va dir algun cop: “els somnis són tant necessaris com les crosses, serveixen per aguantar el rostre de la realitat en un equilibri difícil però necessari amb la mateixa realitat”.

Tornant als dos grups dels que abans us he parlat, em centraré ara en els primers, aquells que somien les seves vides, el grup al que gairebé tots sempre hi pertanyem. Ens agrada parlar de futur, d’un futur hipotètic, d’un futur que mai acaba d’arribar. Alguns diran que aquesta gent s’auto-enganya, altres diran que és bonic viure d’esperances, jo no diré ni una cosa ni l’altre, doncs tant sovint és una cosa com és l’altre. I ens passa a tots, més o menys sovint, però estic segur que no em de cercar massa fons en la nostra memòria per trobar-nos que efectivament és així.

Després, tenim a aquells que dels seus somnis en decideixen fer una vida. És evident que no pas amb tots els somnis es pot dur a terme! Doncs depèn de la dimensió dels nostres somnis moltes coses serien poc probables... per no dir impossibles! Però bé, la qüestió es que hi ha cops durant les nostres vides que decidim saltar a aquest grup, no sabem a sant de què però, se’ns desperta aquella irracionalitat d’adolescent, o ves a saber què, i ens llancem de cap a la piscina a perseguir un o molts dels nostres somnis. Molts cops el detonant pot ser tant sols, haver trobat a la vida a una persona que ho està fent, i això, ens desperta aquella il•lusió perduda, ens fa sentir presoners en la nostra petita realitat, i decidim donar el salt a perseguir el conill pel camí de rajoles grogues, a viure la vida segurament d’una manera que no és la més ben vista, a lluitar per canviar el món.

En tot cas no entraré a discutir què és millor o què es pitjor, simplement volia explicar-me a mi mateix aquestes quatre tonteries que havia estat pensant! I res! Si voleu somiar la vida, doncs endavant! I si voleu fer-ne un somni de la vostra vida, també endavant i molta sort! El camí no serà fàcil, però si hi creieu, segur que ho podreu realitzar!

1 comentari:

Anònim ha dit...

Interessant reflexió que sense cap mena de dubte no s'allunya gens del que és la pura/puta realitat. Només discreparia en frase final: "El camí no serà fàcil, però si hi creieu, segur que ho podreu realitzar", al meu humil entendre és massa optimista (i ho saps). Si hi creieu és possible que pogueu, només possible. Pel que fa al segon grup, ni la creença, ni la il·lusió i ni tan sols el talent són garanties de res. Una altra cosa és que possiblement sigui millor intentar-ho i estimbar-se que no pas ni tan sols provar-ho i viure en la més absoluta grisor.
En aquest sentit, m'agradaria assenyalar un problema en que ens podem trobar molts de nosaltres: Intentar què? Llençar-se a què? Lluitar per què? Tu saps què vols? saps on vols anar? saps quin camí és el teu?
Si no tens respostes per aquestes preguntes i vols donar un gir a la teva vida, vés en compte!! Trobar el teu propi camí a cegues és encara més difícil, més que difícil i segurament també molts cops frustrant, fet que et pot convertir sense saber-ho, en un amant del nihilisme més salvatge, és a dir en un seguidor fidel del desil·lusionant "peus negrisme" més llastimós i poc constructiu.
Sinó sempre et pots quedar al primer grup, segurament esdevindràs igual de nihilista però com a mínim faràs menys pudor, cosa que sempre t'agraïrà la gent del teu entorn...
: 3 (